966 40 65 53- Carrer Carretera, 35B, 03788 Beniaia info@valldegallinera.es

Història

PREHISTÒRIA. ELS PRIMERS POBLADORS

Els primers indicis de presència humana a la Vall de Gallinera es remunten al Paleolític Mitjà (100000-50.000 a. C.) com ho demostren els materials trobats en les excavacions arqueològiques de la Cova d’en Pardo. També s’han trobat materials del mesolític, el neolític i l’eneolític en aquesta i altres coves.

De l’etapa prehistòrica mereixen especial atenció les nombroses mostres d’art rupestre localitzades en els abrics de la Vall, declarades patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

EDAT DEL BRONZE

D’aquesta etapa trobem el Poblat de la Foradà i el Poblat del Castellot d’Alpatró, amb restes d’estructures i fragments ceràmics.

CULTURA IBÉRICA

De la cultura Ibèrica ens queda el Poblat del Xarpolar, en les altures de la Vall, on s’han trobat diversos elements constructius i ceràmiques. També s’han trobat restes d’aquesta cultura en diferents coves.

ÈPOCA ROMANA i tardoromana

Els assentaments d’aquestes èpoques (segles I-VIII d. C.) semblen ser escassos i poc importants a la Vall de Gallinera el que es dedueix de les escasses restes trobades, tan sols fragments ceràmics de terra sigillata en algunes coves que s’utilitzarien com llocs de pernoctació o refugi. Podem pensar que la Vall de Gallinera es va utilitzar en aquest llarg període de temps com a lloc de pas entre l’interior i la costa.

GALLINERA A AL-ANDALUS

Al segle X ja s’adverteix l’existència d’una xarxa d’alqueries associades al cultiu del fons de la vall (al llarg dels segles de presència musulmana, la Vall va arribar a comptar amb una vintena d’alqueries). D’aquest segle data la Làpida sepulcral trobada en Alpatró en els anys 40 i que es conserva al museu d’Alcoi.

També d’època musulmana són les fortificacions que hi ha a la Vall:
El Fortí d’Almiserà és la més antiga. Es va construir de forma ràpida, segurament en els anys 920-930, i no sembla que arribés a utilitzar-se durant més d’un segle. Ha estat excavat, estudiat i publicat per André Bazzana. La seva ocupació s’ha de relacionar amb la submissió dels berbers d’aquesta zona al califa ‘Abd al-Rahman III.

El Castell de Gallinera. La troballa que va fer Salvador Climent, en els seus voltants, d’una sitja amb ceràmiques de coberta blanca i decoració en verd i manganès, suggereix que ja hi havia una fortificació al segle XI, probablement quan el fortí d’Almiserà ja s’havia abandonat. El castell es va utilitzar en l’època de la conquesta cristiana; al-Azraq es va refugiar uns dies en 1258. L’edifici actual, però, és el fruit d’una reconstrucció general posterior al terratrèmol de 1396.

El Castell d’Alcalà. També sembla ser del segle XI, si tenim en compte les troballes ceràmiques. Tenia edificacions importants i al-Azraq va residir allà durant els anys en què va sostenir la resistència enfront dels cristians.

El Castellot d’Alpatró. Es tracta d’una obra del segle XIII, construïda davant la immediatesa de la conquesta i amb una clara funcionalitat de lloc de refugi col·lectiu.

La Torre de la Penya Foradà. Lloc d’observació i refugi, també del segle XIII. Tenim constància de la seva ocupació per milícies cristianes durant la revolta musulmana de 1276-1277.

L’IMPACTE DE LA CONQUESTA

Fins a la conquesta catalanoaragonesa la Vall va ser un territori dominat per al-Azraq, cabdill àrab originari d’Alcalà de la Jovada, però el Tractat del Pouet (1244/1245) signat entre al-Azraq i l’infant Alfons d’Aragó, fill de Jaume i, va suposar la rendició dels àrabs i el lliurament d’alguns castells que posseïen. Aquesta situació no va acabar pacíficament ja que els musulmans, comandats per al-Azraq van protagonitzar dues revoltes per la negativa a complir el que havien signat. Va ser el fill de Jaume I, Pere III qui va acabar amb la revolta musulmana el 1277-1278, i qui va atorgar una carta de poblament en 1279.

Amb l’arribada de la noblesa cristiana va acabar la situació del patrimoni reial per a La Vall de Gallinera, que va passar a convertir-se en un senyoriu feudal a mans de l’infant Pere d’Aragó, comte de Ribagorça. Tot i això, els habitants musulmans de la Vall no fossin expulsats. Els últims senyors de la Vall de Gallinera van ser els Borja, ducs de Gandia.

GALLINERA, TERRA DE MORISCOS

Entre 1519 i 1526, per ordre del rei Carles I, els musulmans van ser forçats a convertir-se al cristianisme. Llavors se’ls va conèixer amb el nom de moriscs. Uns anys després, el 1609, Felip III sí que va decretar l’expulsió dels ‘cristians nous’. Aquesta ordre d’expulsió que els obligava a deixar les terres en què havien nascut provocar que els moriscos es rebel·lessin contra els cristians vells i els senyors. Els moriscos de les valls de Gallinera, Alcalà, Ebo, Seta, Travadell i Plans s’agruparan a la serra de Pop (Vall de Laguar), a la muntanya ‘Cavall Verd’ on resistissin els atacs de les milícies de cristians vells. Però finalment no poguessin suportar el setge i vençuts i massacrats en el que va ser una veritable carnisseria, carreguessin amb els béns que podien portar a la mà i fossin cap al port de Dénia des d’on van ser embarcats i definitivament expulsats.

La repoblació MALLORQUINA

Un cop expulsats els moriscos, la Vall de Gallinera va quedar deserta despoblant moltes de les alqueries que tenia. Per això va ser repoblada amb famílies de mallorquins. Es va fer mitjançant una carta pobla signada a Benialí el 10 de juny de 1611 pel procurador del duc de Gandia, Matheu de Roda, davant del notari en Pere Xella, i amb la presència dels 78 caps de família que venien a repoblar aquestes terres . Aquestes famílies van ocupar de nou molts dels pobles que havien quedat despoblats per l’expulsió dels moriscs però alguns van quedar despoblats per sempre.

Aumentar tamaño
Contraste
Share This